dilluns, 11 de novembre del 2019

Sempre es torna al lloc del crim


Desprès d'anys i panys de tenir oblidat aquests bloc, avui m'ha fet una certa gràcia tornar a farcir-ho. La llarga travessa del desert ha servit per sedimentar les coses traumàtiques que he viscut. Pel camí m'he separat de manera traumàtica per als meus fills i he enterrat a dos germans, el darrer, tants sols fa un mes. La vida, que et va portant cap a destins estranys m'ha somrigut i he pogut conèixer a la dona amb la qual comparteixo il·lusions, viatges i rialles. Les penes i disgustos, tots van sedimentant poc a poc però, de vegades, sento com els mals records aterren a la meva ment com una tenalla que t'immobilitza i no et deixa avançar....

Seguirem endavant com sempre, els fills ja en plena pre adolescència comencen a donar problemes que cal afrontar tot i que de vegades, hom pensi amb la duresa de la criança

Desconec si algú em llegeix encara, espero tornar a escriure aquests petit diari com a finestra al món virtual. Enemic de Twitter i d'altres xarxes socials, prefereixo comunicar els meus pensaments en mitjans com aquests que no et falten al respecte

ens veiem de nou, Gràcies als qui seguiu aquesta pàgina 

dilluns, 21 de febrer del 2011

Jytte Tomsen

Va ser l'estiu passat, hom quan torna a la feina, sempre demana quines novetats hi ha hagut, i un esglai em va recorrer l'espinada en saber la noticia. Jytte Tomsen havia mort, deixava 2 fills i company. No se perque, però vaig tenir una profunda pena, el grup INTRA amb el qual havia encarregat treballs professionals de mobilitat al llarg dels anys perdia a una persona amb una gran valua i que pel damunt de tot creia en el que estava fent. Per això vaig anar el passat dilluns Al col·legi d'enginyers de Barcelona on li retien homenatge. Va ser impressionant veure que d'una manera excepcional la seva figura havia aconseguit reunir tots els professionals que gestionen la mobilitat a Catalunya. Des d'empreses consultores, administracions i com no els seus companys d'INTRA. S'ha de ser valent per també assistir-hi els seus fills i el seu marit. Crec que es el tipus d'homenatge que qualsevol de nosaltres hauriem volgut. El fet de que la luctuosa noticia en donès a l'estiu va impossibilitar que molts dels asistents poguesim asistir al sepeli i així en un acte civil es va retre homenatge a la seva persona pasant fotos de la seva vida em vaig trobar en una que hi estava jo, quan tenia prou mes de cabell, ella al fons observaba atentament la ponent, a la vora del qui va ser el seu mentor i que molt confonien amb la seva filla, per l'ascendència danesa i similitud amb el cognom: l'incombustible Ole Thorson. Va ser un acte entranyable, emotiu, ple de sentiments, del que et deixa amb un nus a la gola i dona moltes ganes de plorar, però no pots per alguna raó de ser que ens van educar que els homens no ploren, doncs vaig tenir que sortir quasi corrents del col·legi per poder plorar a gust sense que ningú conegut em mires, però va ser un error, tots els presents cercavem mes que mai l'abraçada del qui ha perdut un compay entranyable, una professional extraordinària. Bona altra vida Jytte espero que la teva sensillesa, discrecció i professionalitat impregni alguna cosa dels qui estabem allà. Has aconsegur la llegenda de ser la primera dona que sense propossar-ho ha reunit a tant de mascle del mòn de la mobilitat. Descansa en pau i moltes gràcies per aquests temps que ens han obsequiat

dijous, 20 de gener del 2011

Sobre l'amistad

Sobre l'amistad se'n han fet molts de tractats, se'n ha idealitzat, mitificat i elevat a la categoria de que els amics, son alguna cosa més que la familia, ja que no la tries, alguna cosa més que els companys ja que a no tots els confiaries un negit i sobre tot està pel damunt de les relacions sexuals que sempre impliquen una certa depèndencia. Va haver-hi un temps que un servidor va mitificar tant l'amistad que la va convertir en una religió pel damunt de totes les religions. El temps ha anat passant i hom s'ha anat tornant més pragmàtic, quan miro enrera i veig la colla d'amics inseparables que formavem una pinya, que confiaria la meva vida cegament, me'n adono que no tots eren sincers, potser la meva imatge era sesgada i la inocència notable, no obstant però, avui que vaig tornar a recuperar a un amic per casualitat, me'n adono que de tota la llavor que es va germinar ha quedat alguna cosa, que potser en aquests anys no he donat la importància que es merexia. Vaig saber en carn pròpia que la amistad com la parella no es eterna ni incondicional sinò es cuida, a banda que tots som diferents, quan erem joves ens vam influènciar mutuament tant, que ara, desprès de més de 30 anys, mires i te'n adones que no has canviat tant, te'n adones que va pagar la pena viure amb aquella intensitat, te'n adones dels errors i de les persones que avui hauria de guardar rancúnia, pero que els perdono, ja que sense això no podria seguir vivint, no podria tornar-los a veure com així penso fer. A tots aquells amics: l'Encarna, el Maties, el Jordi i sobre tot al retrobat Manel, els vull agraïr que haguin influenciat tant en la meva vida i dir-vos que malgralt que no es deu mitificar, va ser posible gracies a ells la transició al mòn dels adults. Afortunadament he fet amics mes endavant d'adult i que encara conservo, pero es una emoció molt gran retrobar-se amb l'amistat de la joventud, quan erem capitans, jugavem en els descampats d'enfront de casa i feiem experiments audiovisuals......

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Memorial de les Camposines


Diumenge passat una gernació en silenci desfilava pel memorial de les camposines, el primer memorial de la Batalla de l'Ebre dedicat als defensors de la Republica, als qui van perdre. Entre els morts hi havia el meu tiet. Varies plaques recorden els identificats fins la data pels del memorial democràtic. Molt de silenci i molta mort. M'estremia Quan sentia dir als familiars directes dels morts en la batalla que per fi tenien un lloc on recordar els seus morts, un lloc íntim on plorar-los. Des de dalt del turó s'observaba l'indret estratègic en que les tropes feixistes van trigar 90 dies a conqueri-lo. Sembla mentida de com aquells soldats van aguantar fins el final, amb pocs queviures i munició. Va caure camposines, es va volar el pont de l'Ebre, va caure Barcelona i la República va perdre la guerra. El meu pare obsesionat per la mort del seu germà al front de l'Ebre constantment em recordava la seva figura, ell es va salvar i per això estic aqui fent aquestes quatre ratlles, però el diumenge, en aquell turó vaig fer un acte de reconciliació amb el pare i vaig compendre de debò la seva obssesió que va viure aquells de guerra. Un adolescent de 17 anys que entrà de cop a la maduresa de la vida de la forma mes cruel. Benvingut sia aquests espai de les camposines, tot i que sigui tard per a molts, serà un lloc de peregrinació pels fills i nets d'aquells valents que van donar la vida per la República. el grup polític d'ICV ha tingut la valentia de fer aquests pas, criticat i menystingut ha aguantat les critiques furibundes i ha estat valent de fer aquests espai i treballar per desenterrar les fosses comunes. Es un tema molt delicat. Als de les terres de l'Ebre els puc compendre que s'ha de deixar en pau els morts, pero comprenc mes a les meves ties encara supervivents que desitjarien trobar les restes del seu germà mort a la batalla, en quant als bretols que utilitzen el memorial per reinvidicar que s'eliminin els parcs eòlics, senzillament, que se'n vaguin a la merda. De vegades l'esser humà es mesquí i només es mira el seu melic. Vaig veure molt de tristor i alivi, m'hauria agradat abraçar a tots els vellets i velletes que veia pel memorial, m'hauria agradat plorar amb ells i compartir la solitud, pero no ho vaig fer i vaig tornar cap a casa, massa ràpid, tot va ser com un miratge. Vaig estar on vas perdre el germà pare, descanseu en pau

dissabte, 16 d’octubre del 2010

A qui serveixen els mossos?


Foto: El periodico de Catalunya. Edició 03/10/2010
Es una resposta que pot semblar obvia i que ens aquests moments em resulta d'allò més inquietant fer-la. Aquests dies he pogut veure, llegir sentir coses que provoquen serioses dubtes sobre qui influeix en el si del cos policial i surt massa vegades en el periòdic: El sindicat de mossos diu que...el sindicat de mossos opina que...? Una primera evidència es que el sindicat vol fer fora per la via ràpida a tothom vinculat amb ICV. Resulta patètic que haguin impugnat una oposició a un càrrec que es presentava Rafael Olmos simplement per "ética" però en canvi no tenen cap pudor al voler criminalitzar els moviments socials mal anomenats "antisistema" presentant probes fotografiques en els periodics. Si ja tenim clar que no serveixen als representants polítics actuals que els manen ni a grups socials que reivindiquen altres realitats, a qui serveixen?

diumenge, 12 de juliol del 2009

Un fenòmen anomenat stieg Larsson


Després de llegir-me la trilogia de Millennium de stieg Larsson, hom es queda sense esma i sense ganes de tornar a llegir en molt de temps, ja que costa que 3 llibres tan voluminosos t'atrapin com ho fa l'autor amb les seves obres i els seus personatges. M'agrada la novela negra i els clàssics del genere, pero fins ara mai m'havia enganxat tant aquests betsellers que s'han publicat entre el 2007 i el 2009.
Si hi ha referències amb el passat, jo hi ficaria el mestre Hichotk, pero que avui en dia tant les seves noveles com les pelicules estan desfasades, pero si que la trama guarda una certa correlació. Els dolents son molts i els bons, sempre ho averiguen tot i estan en el moment oportú allà on han de ser-hi.
El personatge principal, el periodista esquerranós Mikael "Kalle" Blomkvist anirà trencant-se la cara per esbrinar la veritat i denunciar als corruptes (això voleu dir que existeix enlloc?), però la veritable heroina de les noveles es un personatge escanyolit i baixet anomenat Lisbeth Salander, pero que en contrapartida es una hacker que pirateixa qualsevol ordinador i que té memòria fotografica per retenir qualsevol text o qualsevol situació. Comença el primer llibre amb 25 anys i acaba amb 27 i amb unes trifulques que deixen bocavadat al lector. Dubto que la pelicula que han estrenat respecte al primer llibre li faci justicia, ja que sintetitzar un llibre de 800 pàgines en una pelicula, es quelcom dificil. De tota manera, no us perdeu la seva lectura. Encara que tothom ho està fent, no us quedeu al marge, es una epopeya impressionant,i per una vegada guanyent el bons (els meus bons, son els que perden a totes les pelicules de Holliwod)

dissabte, 27 de juny del 2009

23 dies d'hospitals



23 dies a l'hospital pot semblar poc, comparat quan tenia 17 anys que vaig estar 6 mesos, però ha resultat ser un malson, una bogeria difícil d'explicar.

Començant per la nit que em van ingressar, com que vaig estar en aquelles lliteres que et destrossaven les lumbars a l'UCI, vaig veure pasar de tot. El que més recordo es un magrebí plorant, i dient-li als 3 Mossos d'Esquadra que li acompanyaven que perque li pegaven, que no li peguessin més....es veu que l'havien enxampat robant i els mossos l'havien atunyinat a gust, ho comentaven els residents. Després el fulano que estava ingressat al meu costat, s'havia tret la via i se'n havia sortit a fumar. Els metges es debatien si el donaven de baixa de l'ordinador o potser tornaria i finalment, com no l'espectacle gitano que quan un familiar seu es posa malalt van a veur'el tota la familia i ja us podeu imaginar el follon que lien. Alli vam pasar la nit en aquell devenir de personatges lola, aseguda en una minuscula cadira i jo. Ens debatiem sobre si calia camviar d'hospital i anar-nos'en a la mutua, no ho tenia clar i més després d'escoltar a un metge guaperes, segurament resident que em deia que per operar caldria esperar uns 4 dies a reunir l'equip adequat, que potser calia treure carn d'alguna part del cos per inserir-la a la ferida.....vaja fantasma, després ens vam adonar que gairebé tot l'equip de trauma estava en un congrés aquella setmana i que a l'operació no va caldre fer cap mena d'experiment de Frankestain.

Benvinguts al dolor

El dimarts seguent de l'operació, el dia 2 de juny, comencen les complicacions que durarien tota la setmana i que cada dia serien simptomes diferents. Tal i com tenia previst no asimilo l'anestesia i tampoc la puc vomitar. El meu cos cada cop es va sentit pitjor i pitjor. No tinc febre, la pressió es normal, però el cor va 120 pulsacions i més. Començo a vomitar l'anestesia, però encara no hi ha prou. Em venen dolors lumbars en forma d'onades com la mar, el cor segeix fent taquicardies i de repent començo a suar moltísim. La cosa no pinta gens be. L'infermera em diu que ja no pot subministrar-me mes calmants jo li dic que no em fa mal la cama, sinó les lumbars, s'escomença a parlar de cólics nefrítics....sens dubta els símptomes son el mateixos. Criden a interconsulta a una urologa que confirma el diagnóstic, però no quadra que hi haguin 2 processos en paral·lel i es cert, eren els mateixos símtomes del còlic nefritic podruits segurament per la restes d'anestesia que quedaven al cos. La pobre Neus s'està menjant el pitjor marron de la seva vida, ja que mai m'ha vist així, el meu rostre es va convertint en un color groguent....per uns instants penso per segona vegada des de l'accident que allò s'assembla al final, que no podré aguantar massa més temps amb aquells dolors. A part de Neus no se qui hi ha a l'habitació tot s'escomença a esborronar. Providencialment arriba Lola i li dic que m'ajudi a vomitar, i alló va ser la clau. Fica els dits ben endins, i després d'un parell d'intents vomito dues vegades, un liquid groguent i fétid barreixa de bilis i anestesia. A partir d'aquells moments el dolor lumbar abaixa, ja no hi ha més onades de dolor i sudoració.....es podria dir que vomitar em va salvar la vida, però seria exhagerat, el que si va fer es apaivagar el dolor tant intens que patia i que no podia controlar, però si vaig compendre que aquell dia tampoc moriria, sona absurd pero eren els pensaments que rondava el meu cap.

Tota la setmana va ser horrible, dolorosament horrible. Sembla mentida pero el dolor causat pels efectes colaterals de l'operació eran molt més grans que el dolor de la cama en si mateix. Un altre dia van descobrir que tenia un ileo paralític que es com si l'aparell digestiu deixès de funcionar correctalment, altra dia em troben nivells d'hematocrit molt baixos a la sang i una anemia de l'òstia, cosa que em fiquen sang (això era al cinqué dia) Em treuen la sonda per fer pipi, pero me la tornen a posar perque no soc capaç de fer-ne sense ella (vaig estar 9 dies sondat) em treuen les vies masa aviat, em donen un cafe amb llet i el vomito, i torna a posar la via. La moral es ressent i comença a estar per terra. Venen molts amics i companys de treball, jo estic en un núvol i d'alguns quasi ni m'enrecodo. La recuperació es lenta i costosa. Despres de 8 dies sense fer de ventre, demano 2 microlax i un supositori de glicerina. Cagar es converteix en una mena de part molt doloros. Al nové dia se'n retira la sonda i per fi puc fer pipi com la resta de mortals

L'estada a l'hospital del Mar es converteix en un malson. L'operació ha anat molt be, pero la resta de complicacions que vaig tenir algunes les podrien haver evitat si haguessin tingut un millor control d'infermeria. Els dies a l'hospital del Mar s'acaben perque tinc que passar a l'hospital de l'Esperança a fer la recuperació. Pensem aviam si la mutua se'n poc fer càrrec de l'ingrés a un altra hospital, pero finalment, optem per l'Esperaça i afortunadament no ens vam equivocar

L'hospital de l'Esperança

Aqui vaig trobar l'antítesi del que em vaig trobar a l'hospital del mar. Tenia la sensació d'estar ben cuidat i l'equip de traumatòlegs, es veia que era molt bo. Vam elegir be, perque a més es un hospital molt tranquil, no hi havia el xivarri que es muntava en els passadisos de l'hospital del mar i fins i tot el menjar era més bo

Ell dia 23 de juny, dia de revetlla de Sant Joan, m'envien a casa, rera queda una experiència durisima, difícil d'explicar. Ara cada dia laborable haig d'anar a l'hospital amb una ambulancia a fer la recuperació....tot va a poc a poc, pero el fet d'estar a casa, es molt positiu per a mi i crec que per a la resta de la familia. Escric des d'una cadira de rodes, no se quan podre ficar el peu a terra, pero el pitjor, sembla que ja ha passat

Gracies de nou a tota la familia que m'ha donat suport i als companys que no han deixat de venir a veure'm